Febrer

Els contes de fades parlen de tots els conflictes que incumbeixen a la infantesa i per tant a la vida psicològica adulta: l’enveja, l’amor, la gelosia, l’ànsia de poder, la por a quedar-se sol, etc. Cada història parla d’una por nuclear del creixement infantil, en funció de la seva etapa evolutiva, del seu món psicològic i emocional, i de les seves circumstàncies contextuals. […]
Hi ha certes dificultats que són intrínseques de l’existència humana: no som només llum, ni nobles herois, ni mares bondadoses, sinó que també forma part de nosaltres tot el que mostren els personatges ombrívols. Com que apareixen molt perfilats en els contes, l’infant pot distingir molt clarament entre la virtut i el defecte; això l’ajuda a estar en contacte amb tots dos, no només amb la virtut com es pretén en ocasions, i anar construint una imatge que integri llums i ombres.

Fragment de Sota la pell del llop, Eva Martínez Pardo


Blancaneu

-Voldria tenir un fill tan blanc com la neu, tan vermell com la sang i tan negre com aquesta fusta…



El poètic inici de Blancaneu situa el to de la història en reflectir el profund lligam emocional que uneix la Reina amb la Blancaneu. Les tres gotes de sang que cauen del dit de la reina subratllen el vincle biològic de sang que hi ha entre les dues, i descriuen gràficament la unió immutable entre mare i filla. Recorden al lector que el fluid vital d’una mare continua fluint en el seu fill, encara que ja no sigui capaç de cuidar físicament d’ell. […]
A més de la pèrdua de la mare, Blancaneu conté altres temes poderosos. Hi ha compassió (l’indult del caçador a l’últim moment), seguretat (l’oferiment d’un recer per part dels nans) i una expiació final (la mort de la bruixa). Però la dinàmica que condueix la història i la porta a la seva conclusió inexorable és la vanitat.
La vanitat és el fil que la teixeix des de l’inici fins al final i que fa sentir la seva presència tan bon punt el rei tria una nova esposa.

Fragment de La bruja debe morir, Sheldon Cashdan

En efecto, los cuentos populares son un almacén de sabiduría popular y lo que cuentan ̶̶ guste o no guste ̶̶ no es en muchos casos sino un retrato fiel de las profundidades, a veces indeseables, de la psique humana: un ejemplo clave es el de la animadversión entre madres e hijas, tan antigua como los tiempos, sobre todo en el momento en que las hijas llegan a la pubertad y pasan a ser más deseables que sus madres convirtiéndose en rivales sexuales de estas frente al padre u otros varones que empiezan a interesarse por la más joven (que en el peor de los casos puede incluir hasta el incesto, como la propia realidad nos hace saber cada día en las páginas de los periódicos. […] La superación del conflicto de tantísmas hijas con sus madres celosas, posesivas (o «castradoras» en lenguaje freudiano), hasta tener simbólicamente en el cuento que matar a la madre para poder cortar el cordón umbilical, crecer y ser una persona adulta y autónoma.

Fragment de Los Cuentos de los hermanos Grimm tal como nunca te fueron contados, primera edición de 1812: la versión de los cuentos antes de su reelaboración literaria y moralizante, Jacob Grimm (edició d’Helena Cortés Gabaudan)


Rapunzel

-Rapunzel, Rapunzel, deixa caure el teu cabell!


Se trata de un relato muy antiguo, ya atestiguado en el Pentamerón (1636), de Giambattista Basile. Hay muchas interpretacions psicológicas y de todo tipo para el cuento: la ambigüedad de la madre, posesiva y protectora al mismo tiempo, desdoblada en los personajes de la bruja y la madre, el paso de la pubertad a la sexualidad, etc.

Fragment de Los Cuentos de los hermanos Grimm tal como nunca te fueron contados, primera edición de 1812: la versión de los cuentos antes de su reelaboración literaria y moralizante, Jacob Grimm (edició d’Helena Cortés Gabaudan)

La història d’una nena reclosa en una torre té profundes ressonàncies en les cultures que enclaustren les noies joves en convents per aïllar-les i mantenir-les apartades de la població masculina. […] A la síndrome de Rapunzel, el salvador no acostuma a ser de molta ajuda. El millor que pot fer l’heroïna és aprendre a valdre’s per sí mateixa. I Rapunzel se les arregla, primer en solitari amb els seus bessons i, després, trobant el seu amat i curant-li la ceguera.

Fragment de Los cuentos de hadas clásicos anotados, Maria Tatar

Guia de lectura