Els contes de fades són quelcom més que aventures plenes de misteri que exciten la imaginació, són quelcom més que un banal entreteniment. Més enllà de les escenes de persecució i els salvaments a l’últim minut, són veritables drames que reflecteixen els esdeveniments que tenen lloc en el món interior de l’infant. Mentre l’atractiu inicial d’un conte pot residir en l’habilitat per seduir i entretenir, el seu valor perdurable rau en el poder per ajudar als infants a fer front els conflictes interns amb què es poden trobar durant el seu creixement.
Fragment de La bruja debe morir, Sheldon Cashdan
La Caputxeta Vermella
Àvia, quines orelles més grans que tens!
Charles Perrault va publicar la primera elaboració literària de La Caputxeta Vermella el 1697, però pocs pares trien per als seus fills aquesta versió del conte, doncs acaba amb el «llop dolent» devorant la Caputxeta. A la versió dels germans Grimm, un caçador salva la nena i la seva àvia, i mata el llop després de realitzar-li una cesària amb les tisores.
El conte de la Caputxeta Vermella té una història interessant. Les seves primeres versions, narrades al caliu del foc a les tavernes, mostren una jove i astuta heroïna, a qui no li cal l’ajuda d’un caçador per fugir del llop i tornar a casa. […] En una versió del segle XIX, la Caputxeta és més una espavilada mentidera que una ingènua noieta.
Aquest conte aborda vàries preocupacions infantils, principalment el que els psicoanalistes anomenen «la por a ser devorat». Si bé a molts infants les històries de Perrault i dels germans Grimm (que es van dedicar a treure la càrrega d’erotisme del conte) els resultarà massa violenta, a d’altres els farà gaudir i demanar-ne més.
Fragment de Los cuentos de hadas clásicos anotados, Maria Tatar
Un aspecte interessant del treball dels artistes feministes contemporanis és que gairebé tots els que han abordat els contes de fades s’han centrat en la revisió de La Caputxeta Vermella, perquè és el conte memètic més popular que enuncia el conflicte de gènere i al·ludeix al tema de la violació. S’ha dedicat un llibre sencer, Aftérouge (2006), a la memòria col·lectiva d’artistes i escriptors que s’han sentit afectats per la Caputxeta Vermella.
Fragment de El irresistible cuento de hadas: historia cultural y social de un género, Jack Zipes
La Bella Dorment
En no ser convidada per manca d’un plat d’or, la tretzena fada va esclatar en còlera…
El tema d’una persona que dorm o hiverna fins que arribi el moment del despertar apareix en molts contes folklòrics i nombroses llegendes: la Blancaneu jau al seu taüt de vidre, la valquíria Brunilda dorm rere un mur de foc… […] Alguns consideren que la història de la Bella Dorment fa esment a la maduració sexual de la dona. En aquest sentit, punxar-se amb el fus representaria l’inici de la pubertat, una mena de despertar sexual que porta a un periode pasiu, introspectiu, de latència. […] Als contes de fades, la incapacitat per concebre un fill o filla sovint porta a les parelles a realitzar promeses imprudents o embarcar-se en pactes forassenyats. A La Bella Dorment la falta de previsió dels pares només es manifesta en organitzar la festa pel naixement de la seva filla. […] El ressentiment de la fada desairada per no haver estat convidada a la festa recorda a la còlera d’Eris, la deessa grega de la discòrdia, qui en no ser convidada al casament de Peleu i Tetis, llançarà entre els convidats la famosa «poma de la discòrdia» amb la inscripció «per a la més bella». Les complicades discussions i negociacions al voltant de la poma conduiran, finalment, a la Guerra de Troia.
Fragment de Los cuentos de hadas clásicos anotados, Maria Tatar
La història de la Bella Dorment, recollida inicialment pel contista italià Giambattista Basile, és una de les versions escrites més antigues de la saga de les Belles Dorments (Sol, Lluna i Talia, 1634).
[…] La Bella Dorment de Charles Perrault té notables similituds amb el conte de Basile, tret del fet que el príncep és solter i suficientment considerat com per casar-se amb la princesa abans de deixar-la embarassada. Però el príncep no és lliure, en lloc de tenir una esposa gelosa, té una mare possessiva.
A la versió dels germans Grimm, la bruixa s’estalvia el destí de les seves predecessores (morir en una gran gerra plena de gripaus i serps verinoses, cremada en una pira funerària…) perquè no existeix. En conseqüència no hi ha una contínua presència malèvola en la història, ni una lluita entre les forces del bé i del mal. El relat acaba on altres relats comencen, amb el príncep despertant la princesa del seu somni encantat.
Fragment de La bruja debe morir, Sheldon Cashdan
