El niño necesita cuentos que le ayuden a entenderse a sí mismo y a los demás, a descubrir lo que se encuentra en esa región misteriosa que es su propio corazón. […] Chesterton dice que los cuentos son la verdadera literatura realista, dando a entender que el que quiera saber lo que es un niño, antes de preguntar a psicólogos, pedagogos o alguno de esos numerosos expertos que tanto abundan, hará bien en regresar a los cuentos de hadas. […] Puede que no sean reales, pero hablan de la verdad. Barba Azul lo hace del deseo de conocimiento; Juan sin Miedo de la importancia de la compasión; Jack y las habichuelas mágicas de que solo a través de la imaginación podemos abarcar la existencia en su totalidad. […] Los cuentos le dicen al niño que debe enfrentarse a los misterios que le salen al paso, acudir a la llamada de los demás y salvar el abismo que separa su existencia de las palabras. […] Los cuentos prolongan el mundo de las caricias y los besos de los primeros años de vida y devuelven al niño al país indecible de la ternura. […] Un cuento es una casa de palabras, un refugio frente a las angustias que provocan las incertidumbres de la vida.
Fragment de Una casa de palabras, Gustavo Martín Garzo
La Bella i la Bèstia
Bella va demanar al seu pare que li portés una única rosa…
Pràcticament totes les cultures coneixen la història de La Bella i la Bèstia, en la que les diferències entre els dos personatges han de resoldre’s perquè puguin unir-se en matrimoni. […] És possible que en determinades èpoques hagi circulat com una narració que calmava els temors de les joves que s’havien d’enfrontar a un matrimoni de conveniència amb un home gran.
“Eros i Psique” és la primera versió coneguda d’aquest conte, escrita pel llatí Apuleu el segle II dC. […] La versió de La Bella i la Bèstia més coneguda pel públic occidental va ser escrita el 1756 per Madame de Beaumont. […]
El conte finalitza amb un allau d’elogis i condemnes que fa evident que la seva intenció era transmetre als infants el valor dels bons costums, la bona educació i la bona conducta.
Fragment de Los cuentos de hadas clásicos anotados, Maria Tatar
El pare de Bella és amenaçat per la Bèstia. Malgrat tot sabem des de l’inici que es tracta d’una amenaça inconscient, destinada únicament a aconseguir la unió amb Bella i, més tard, el seu amor, necessari per recuperar la forma humana. En aquesta història, tot és delicadesa i devoció entre els personatges principals: Bella, el seu pare i la Bèstia. Mentre que l’amor edípic d’Afrodita pel seu fill és cruel i destructiu en el mite que dona origen a aquest cicle de contes, l’amor edípic de Bella pel seu pare pot aconseguir resultats meravellosos si es transfereix al futur espòs d’aquest conte, que representa el final apoteòsic del cicle esmentat.
Fragment de Psicoanálisis de los cuentos de hadas, Bruno Bettelheim
Barbablava
-Pots fer servir totes les claus, tret aquesta claueta que obre el gabinet sota l’escala…
Conegut com Nas de Plata a Itàlia i com el Senyor del Món dels Morts a Grècia, el Barbablava francès té molts cosins folklòrics. El blau de la seva barba indica al lector la seva natura exòtica, d’altre món. Es tracta d’un home a qui està justificat rebutjar com a marit, malgrat la seva riquesa i poder. […]
En recalcar l’afinitat de l’heroïna amb determinades figures literàries, bíbliques i mítiques (principalment Psique, Eva i Pandora), Perrault ens proporciona un conte que soscava, de manera intencionada, la sòlida tradició folklòrica en la qual l’heroïna és l’enginyosa autora de la seva pròpia salvació. En lloc de lloar el valor i la saviesa que l’esposa de Barbablava mostra en descobrir la terrible veritat sobre els crims del seu marit, Perrault, com molts altres narradors d’aquest conte, menysprea la seva rebel·lia e insubordinació.
Centrat en els conflictes postmatrimonials, Barbablava ens recorda que tant els contes de fades com els populars tenen el seu origen en la cultura adulta. Eren històries que es contaven al caliu de la llar i a la cuina, per alleugerir les feines de la gent de l’època. Contenen veritats col·lectives –la saviesa dels segles– sobre l’enamorament, el festeig, el matrimoni, el divorci i la mort, i van ser transmesos de generació en generació.
Fragment de Los cuentos de hadas clásicos anotados, Maria Tatar
