Muchos de los cuentos de encantamientos, maravillosos, que recibimos de niños, están emparentados con los mitos. En el mito hablaron los hombres de seres fabulosos, de plantas, de animales, de seres lejanos. Hablaron de la antigua fábula, relataron la creación del mundo, la ordenación de la vida, fabularon sucesos que acompañaron el tiempo inicial de los hombres.

Fragment de La aventura de oir, Ana Pelegrín

Els contes tradicionals van molt més enllà del judici de valor, i ens parlen de tot allò que configura el nostre univers psicològic i la nostra condició humana. Les seves imatges arquetípiques (tal i com les va anomenar Jung) ens connecten amb una dimensió del nostre inconscient que conté un enorme potencial de creixement. Tot allò que mostren els contes forma part de nosaltres, fins i tot el que no ens atrevim a mostrar o, en ocasions, ni tan sols a sentir (sol ser el que senten els dolents). […]
Però podem ajudar l’infant a construir un pont entre la seva experiència interior i la relació amb el món (que potser no és aquest, el secret de la felicitat?).

Fragment de Sota la pell del llop, Eva Martínez Pardo

En Patufet

A la panxa del bou, on no hi neva ni plou…

Ritu d’iniciació de pas de noi a adult, en una narració del tot banalitzada: en Patufet és devorat per un gran bou, dins la panxa del qual «no hi neva ni plou», d’on sortirà «quan el bou farà un pet» i aleshores serà retornat a la seva família. El neòfit –nounat, ritualment– era recobert d’una pell d’animal –sovint de bou, negre– expressant el sí matern i la Mort, desprenent-se de la qual, i a través del bany ritual, renaixia o ressuscitava. També els difunts antics havien estat recoberts d’una pell, amb semblant significació uterina, que representava l’esperança en el renaixement a una vida sobrenatural.

Fragment de Enciclopèdia de la fantasia popular catalana, Joan Soler i Amigó

El Petit Polzet

Els ocells s’havien menjat totes les engrunes de pa que assenyalaven el camí…

Tot i que la trama de Hansel i Gretel i la de Polzet giren al voltant del menjar –o, més aviat, a la falta de menjar– , el tema de l’abandó és present als dos relats, com succeeix en molts altres contes de fades. Com sempre, la por a ser abandonat és una proposta aterridora, una cosa que per als infants apareix sempre com una amenaça potencial. En lloc de negar-la, els contes de fades la fan explícita i d’aquesta manera obliguen els infants a enfrontar-se a les seves angoixes sobre l’abandó.

Fragment de La bruja debe morir, Sheldon Cashdan