És a través del llenguatge i del conte que es promou la cognició; és molt important que visualitzem les connexions entre els contes antics i entenguem com i per què els continuem repetint de maneres innovadores. Si bé no tenim registres impresos de la manera en què la gent explicava contes fa milers d’anys, disposem de suficient evidència arqueològica a partir de les pintures rupestres, atuells, tombes, talles i còdex i altres artefactes, que ens permet conèixer el tipus de contes que s’explicaven en les antigues cultures paganes. És innegable que hi ha contes tradicionals en la majoria de les societats primitives, també en les avançades, llegats d’una cadena continuada de transmissió, subjectes a omissions i interpretacions errònies, però mantenint certa identitat i poder de regeneració.
Fragment de El irresistible cuento de hadas: historia cultural y social de un género, Jack Zipes
La rateta que escombrava l’escaleta
-Rateta, tu que ets tan boniqueta, et voldries casar amb mi?
En moltes rondalles la rateta és protagonista; rondalles encadenades, com la de la rateta que va trobar una avellaneta i volent-la trencar es va esqueixar la boqueta. […] La més coneguda és la de La rateta que escombrava l’escaleta, i va trobar un dineret. El gat la va enamorar amb els seus miols, però així que foren casats, la va tirar a l’olla i se la va cruspir. En una altra versió, un cop casats, la rateta, fent la bugada, va caure al riu i el gat, mossegant-la pel clatell per treure-la’n, li va fer sang i la va trobar tan dolça que se la va menjar.
Fragment de Enciclopèdia de la Fantasia Popular Catalana, Joan Soler i Amigó
El cuento nos habla del curioso afán de algunas ratoncitas por amar gatos, sabiendo perfectamente que serán irremediablemente devoradas. La ratita elige al único entre todos que en el manual de instrucciones dice que come ratitas, y si son presumidas, mejor. […]
Los gatos comen ratitas. La presunción de la ratita consiste en pensar que ella va a cambiar al gato. Que ella hará de ese gato un gato vegetariano que no va a comer ratitas. Lo presumido de la ratita es que realmente cree que su amor lo va a transformar y convertir en algo distinto a lo que es.
Fragment de Mujeres malqueridas, Mariela Michelena
Rínxols d’Or
Un plat petit per a l’Os Petit, un de mitjà per a l’Os Mitjà i un de gran per a l’Os Gran.
La font principal de Rínxols d’Or és un antic conte escocès sobre una guineu que s’introdueix sense permís dins la casa de tres ossos. Els ossos acaben devorant l’intrús. Es tracta d’un conte admonitori que ens aconsella respectar la propietat privada dels nostres semblants. […]
Amb aquesta descripció dels ossets formant una família la història es va acostar, inconscientment, a la situació edípica. Cap esperar que una tragèdia projecti resultats destructius de conflictes edípics, però un conte de fades, no. Aquesta història es va fer popular només perquè es va permetre que el final passés pel sedàs de la nostra imaginació.
Fragment de Psicoanálisis de los cuentos de hadas, Bruno Bettelheim
El poeta britànic Robert Southey va ser el primer en registrar en forma de narració la història dels tres ossos al 1837. […] Eleanor Mure havia redactat, sis anys abans, una versió en vers per al seu nebot de quatre anys. Tant en la versió de Southey com en la de Mure, la intrusa a la casa dels ossos és una vella maleducada. Joseph Cundall al 1850 la va substituir per una nena. La relació entre els ossos també ha canviat amb el pas dels anys: al principi, apareixen com a tres amics o germans, però cap a 1852 ja s’havien transformat en una família: mare, pare i osset. […]
Segons Bruno Bettelheim, Rínxols d’Or i els tres ossos, no estimula els infants a «emprendre l’àrdua tasca de solucionar un a un, els problemes que presenta el fet de créixer». A més, el relat no finalitza com ho haurien de fer els contes de fades, amb la «promesa de felicitat futura que espera als que han dominat el seu conflicte edípic durant la infantesa». […] Tot i que és possible que el conte no solucioni els problemes edípics ni la rivalitat entre germans, com, segons Bettelheim, sí fa La Ventafocs, mostra la importància de respectar la propietat privada i les conseqüències de només provar coses que no ens pertanyen.
Fragment de Los cuentos de hadas clásicos anotados, Maria Tatar
