Els contes de fades formen part no només de les vides dels infants, sinó també de la vida dels adults. Les imatges i els temes dels contes de fades s’introdueixen amb regularitat en els nostres pensaments i converses, i funcionen com metàfores dels nostres més fervorosos desitjos i les nostres més profundes esperances.
Fragment de La bruja debe morir, Sheldon Cashdan
El llop i les set cabretes
Ensenya’ns la poteta sota la porteta…
El conte d’El llop i les set cabretes apareix a la primera edició de contes dels germans Grimm (1812). Va ser recollit, com els altres, d’una font oral. S’han realitzat exhaustius estudis sobre les fonts orals dels Grimm, la majoria dones joves i cultes del seu entorn social. Tot i que la intenció d’aquests contes era l’exaltació de la identitat alemanya i el foment de la seva cultura (ens trobem en ple Romanticisme i amb el rerefons històric de les guerres napoleòniques), no és del tot certa aquesta identificació dels contes amb la idiosincràsia alemanya. Si anem a les fonts, la majoria provenien de famílies hugonotes (branca del protestantisme francès) d’una zona limítrofa amb França on la frontera havia variat en el curs dels segles. Moltes de les famílies no havien perdut encara la parla francesa com a llengua familiar. Malgrat expliquessin els contes en el dialecte de Hesse (Alemanya), alguns passatges són literals als contes de Charles Perrault, la qual cosa els germans Grimm van passar per alt.
Equip de la biblioteca
En la cultura ibèrica, el llop era un animal sagrat (pàteres d’or de Tivissa), figura d’una divinitat principal. Sovint, però, és símbol del mal. El llop encarnava la saviesa, la prudència i el bon consell, però també la maldat. A les faules, és un personatge talòs, babau, que es deixa enganyar amb els afalacs i en surt malparat. […]
Al conte d’El llop i les set cabretes aprèn pacientment a dissimular fent-se passar per la mare cabra, però al final rep el càstig merescut; en altres versions, tanmateix, no se’n surt: en lloc de dir «obriu, obriu cabretes…» diu: «obriu, obriu cabrasses, porto llet a les tetasses, porto foc a les potasses…» i els cabridets es malfien i no li obren. O quan es posa a cantar, disfressat de pastor per sorprendre les ovelles, i els pastors el descobreixen i l’apallissen.
Fragment de Enciclopèdia de la fantasia popular catalana, Joan Soler i Amigó
Els tres porquets
Bufaré i bufaré i la casa ensorraré!
En la versió britànica d’Els tres porquets, la indolència i la falta de previsió són les responsables de la mort dels dos primers porquets, que van construir les seves cases amb materials vulnerables a la destructiva bufada de l’animal. […] L’any 1933, els estudis Walt Disney van injectar aire fresc a la història dels tres porquets amb la «Silly Symphony» que va tenir un gran èxit entre el públic. La cançó Who’s Afraid of the Big Bad Wolf va portar a que s’interpretés la història com un cant de protesta contra la Gran Depressió en particular i les dificultats econòmiques en general. […] El 1941, una versió en dibuix animat presentava el «porquet estalviador» que construeix la seva casa amb bons de guerra i aconsegueix desbaratar els plans d’un llop amb una esvàstica de braçalet.
Fragment de Los cuentos de hadas clásicos anotados, Maria Tatar
El mite d’Hèrcules tracta de l’elecció entre el principi del plaer i el principi de realitat. El conte d’Els tres porquets al·ludeix també al mateix tema. […] Aquest conte ensenya al nen petit, de manera agradable i dramàtica a la vegada, que no hem de ser mandrosos ni agafar-nos les coses a la lleugera perquè, si ho fem, podem desaparèixer. Els plans i previsions intel·ligents combinats amb esforç en el treball ens faran vèncer fins i tot al nostre enemic més perillós: el llop. […] El conte de fades deixa qualsevol decisió a les nostres mans, fins i tot la possibilitat de no prendre’n cap. Depèn de nosaltres si volem aplicar quelcom del conte a la vida real o, simplement, gaudir amb els successos fantàstics del relat.
Fragment de Psicoanálisis de los cuentos de hadas, Bruno Bettelheim
